|
Premi
Nacional de Literatura 2000
Premi Lletra d'Or 2000
"Los Ochenta y seis cuentos
son también ochenta y seis maneras. El autor no se repite. Su realismo
configura un mundo de ideas, sorprendente: fuegos de artificio que
configuran un mundo entre escéptico y pesimista, aunque no desesperado."
Joaquín Marco, El Mundo,
Madrid
|
|
Todos los cuentos de Quim
Monzó
Hace sólo unas semanas, Quim
Monzó estaba en un tanatorio. Y les aseguro que no comienzo así para
remedar esos inicios de relato suyos, con los que intenta —y consigue—
poner en vilo al lector desde la primera frase. Ni tampoco me mueve la
intención de frivolizar con una situación extraída de la vida real,
parodiándola, ironizando con ella, poniéndola del revés, boca abajo o
panza arriba, según convenga al caso, como él acostumbra a hacer tan
certeramente.
No me atrevería a tales
ejercicios, porque a buen seguro que el resultado no resistía ni el menor
parangón con el modelo. Nada de todo eso. Cuando digo que Monzó estaba en
un tanatorio sólo estoy informándoles de un dato auténtico. Era uno de
esos tanatorios tan acogedores, tan confortables, tan de diseño, que le
hacen a uno sentir que estar muerto es poco menos que signo de distinción
y elegancia. Se velaba a un personaje de notoriedad social y el vestíbulo
estaba atestado de intelectuales, políticos y caras populares —aunque no
acerté a ver a ninguno que ostentara las tres cualidades a la vez—.
Pues bien, Monzó se había
apartado del tráfago de saludos, pésames y cuánto tiempo que nos
propinábamos con mayor o menor sinceridad los demás asistentes y, junto a
la más discreta de las ventanas, tomaba notas en una libreta observando de
hito en hito el espectáculo que, con nuestros mejores respetos y muá y muá,
conformábamos.
Cuando regresé a casa, un
mensajero me había dejado allí Ochenta y seis cuentos, la
recopilación de los relatos completos —o casi, para ser exactos, porque
alguna exclusión se ha producido— de Monzó, que ha editado Anagrama. No es
que yo crea en el destino, ni en el azar —que no es más que el destino
desorganizado—, pero aquello parecía una invitación inexcusable a releer
unos cuentos que conocí hace tiempo en su original catalán y que ha
traducido ahora espléndidamente Javier Cercas. Lo hice. Se encuentran allí
congregadas esas excelentes muestras de un género que, junto con la novela
—pero aún más que ella—, ha hecho de su autor un escritor de primer nivel.
Ironía y parodia
De Monzó podrían destacarse
muchos valores diferentes: su talento fabulador; su competencia para
manipular situaciones variadas, desde lo cotidiano a lo surrealista; su
capacidad en la combinación de los registros lúdicos con otros más
profundos —aunque no lo aparenten— sin que chirríen las bisagras que los
articulan; su pericia en el uso del lenguaje, que muchas veces se
constituye en elemento fundamental de la propia narración; su frescura en
el empleo de la ironía y de la parodia; su impecable manejo de la
desmitificación como recurso de crítica de costumbres; y su habilidad por
recuperar temas y argumentos de la relatística anterior —aunque
mayoritariamente del siglo XX— sin pagar el peaje de la emulación, sino
dando un tratamiento personal al modelo y, no pocas veces, mejorándolo.
Todos esos rasgos del estilo de
Monzó los advertirá quien le dedique ahora una primera lectura, y de casi
todos se ha escrito ya lo suficiente como para no insistir aquí más de lo
necesario. Pero quien aborde la colección como relector advertirá además
un rasgo que es privativo de los escritores verdaderamente sólidos: muchos
de los cuentos, aun basándose en la sorpresa como recurso más notable,
permiten ser releídos cuando aquélla ha sido ya superada, y provocan
todavía sensaciones deliciosas. Eso sucede, sin duda, porque en Monzó
importa tanto el armazón como los cimientos. Más aún, algunos relatos no
sólo permiten, sino que exigen una segunda lectura en la que se saborea
mejor la madurez —cada vez mayor, todo sea dicho— de los procedimientos
narrativos.
Déjenme creer que lo que Monzó
anotaba en su libreta en aquel tanatorio eran ideas, esbozos, perfiles,
para algún relato embrionario —tal vez ya a estas alturas terminado—.
Desde luego, en Ochenta y
seis cuentos no he encontrado ninguno que tratara de un crítico que
espiaba a un autor durante un velatorio. Pero eso habría sido ya
demasiado, incluso para Monzó.
Javier Velaza,
EXPANSIÓN, Madrid
Els vuitanta-sis de Monzó
En un sol volum, Monzó acaba de reunir tots els
seus llibres de contes, des d'Uf, va dir ell (1978) fins a
Guadalajara (1996). Ja sabíem que dels anteriors, aquells que va
publicar conjuntament amb Biel Mesquida en el recull Self-service
(1977), Monzó fa temps que no en vol saber res. Formen part, amb la
novel·la que meresqué el Prudenci Bertrana de l'any 1976 (L'udol del
griso al caire de les clavegueres), d'una etapa que l'escriptor vol
oblidar i fer-nos oblidar. I té tot el dret a fer-ho. Com, amb el permís
de Monzó, el tenen també a recordar la seua importància els qui s'entesten
a estudiar la seua obra, a llegir-la amb ulls més o menys crítics.
Ai, els crítics! Uns personatges que Monzó
admira fins al punt d'haver-los dedicat perles, de collita pròpia i
aliena, que a hores d'ara circulen àmpliament pels ambients literaris
nostrats. No hi ha estudiant valencià de literatura catalana, per exemple,
incapaç de construir una frase amb sentit a partir d'aquests dos parells
de paraules: gossos i fanals/crítics i escriptors. El cas és que, als
crítics, aquest nou volum els dóna carn i peix, una bona dosi d'aliment
per sobreviure una llarga temporada. Vull dir que aquests Vuitanta-sis
contes són alguna cosa més que una simple opció de mercat. L'editor
sabrà què ha de fer amb els volums individuals, si se'ls deixarà morir o
si conviuran amb aquest altre, de preu no tan assequible, o fins i tot si
els veurem reeditats amb les modificacions incorporades ara. En tot cas,
els lectors de Monzó celebrem l'esdeveniment. Ja ens va bé tenir-los tots
a l'abast, en un sol volum i no perduts pels prestatges. Però, insistesc,
aquests Vuitanta-sis contes són alguna cosa més que una maniobra
simplement comercial. M'atreviria a dir que, precisament, estan
especialment dedicats a les lectures crítiques, aquelles que hi podran
destriar el que hi ha d'oportunitat editorial i el que és conseqüència de
la voluntat de revisió constant i rigorosa de la pròpia obra. Perquè el
conjunt adquireix ara noves llums, condemna d'un gènere que es veu forçat
a anar més enllà de les unitats individuals per sotmetre's a una forma de
publicació en recull, que precisament Monzó sempre ha sabut explotar amb
intel·ligència. Potser per això aquest recull de reculls ha posat fre a
una certa plusvàlua de sentit que permet la forma de publicació del conte
contemporani i que és fàcilment observable en els llibres anteriors,
sobretot a L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat
(1993) i Guadalajara (1996). El volum respecta les
característiques de les unitats incloses -els llibres anteriors- sense que
el títol o qualsevol altre element -d'aquells que els acadèmics en diuen
paratextuals- intente la creació d'una unitat superior que vaja més enllà
de la simple referència numèrica. A no ser que el vuitanta-sis -i confesse
una ignorància absoluta i definitiva en aquesta matèria- ens porte a
alguna mena de disquisició cabalística, no exempta d'enrevessades
connotacions simbòliques, a la manera com, recentment, Jaume Aulet ens ha
suggerit dels vint-i-dos de Rodoreda.
Monzó, això sí, ha introduït modificacions en
el contingut dels reculls aplegats. N'ha eliminat, per exemple, alguns
contes d'Uf, va dir ell: «Biografia», «Sobre la decisió d'engegar-ho
tot a rodar», «Ressenya d'una depressió suïcida», «Sobre el pes específic»
i «Els cas del bitllet de mil»; o «Bessonada», d'Olivetti, Moulinex,
Chaffoteaux et Maury. I n'ha revisat d'altres, sobretot els més antics,
els que difícilment poden amagar recialles d'aquella primera etapa de la
seua literatura que s'entesta a fer-nos oblidar. La revisió, però, que va
des de l'eliminació d'un adjectiu al canvi d'una construcció sintàctica o
del nom d'un personatge, deixa intacta l'ànima d'uns contes que foren
escrits quan ho foren i que, en conseqüència, no exigien més que la feina
de qui els vol polits. Eliminar i polir, dues decisions pròpies dels
escriptors que fan del rigor un principi clau de la seua creació. O el que
és el mateix, Monzó crític de la seua pròpia obra. El gos i el fanal, el
crític i l'escriptor són en aquest cas una i la mateixa cosa. El lector
dirà, però jo sempre he tingut la sensació que llegir Monzó és afermar-se
progressivament en la creença en la inutilitat de la reflexió sobre la
literatura i, alhora, observar com ell mateix no deixa de fer-ne un ús
conscient i sistemàtic. La perplexitat és evident. I ho és també en el cas
d'aquesta revisió de la pròpia obra on l'escriptor, al meu veure, no fa
altra cosa que llegir-se amb ulls crítics i, en conseqüència, ja no és ell
mateix sinó algú per a qui llegir és tenir sempre, com el lector de
Chardin, la ploma a la mà, disposada a fer les anotacions marginals
oportunes.
I és que, cada vegada n'estic més convençut,
Monzó és un escriptor amb tots els ets i els uts, un escriptor d'aquells
que els veus anar fent amb voluntat de construir una obra coherent i que
vol endinsar el lector en una visió del món, pròpia i suggeridora. Sens
dubte, la virtut més remarcable d'aquesta oferta editorial és que ens
permet veure el conjunt d'una obra de pes en la narrativa catalana
d'aquest final de segle. Escriptor polèmic des dels seus escrits primers,
en bona mesura perquè volgué trencar amb determinats estereotips del
comportament creatiu: era innovador i s'entestà a practicar una literatura
lluny dels transcendentalismes, però no per això buida d'un sentit que,
tot seguint models coneguts, apareix gairebé sempre amagat darrere
d'abillaments formals més aviat austers. Austeritat que no és precisament
sinònim de pobresa, sobretot quan, com en el cas de Monzó, és el resultat
d'un treball que vol essencialitzar formes i temes i, alhora, arribar
sense dificultats als lectors. Un escriptor que, a més, ha tingut la
gosadia de construir la columna vertebral de la seua proposta creativa a
partir d'un gènere encara infravalorat en la literatura contemporània. I
això malgrat exemples, que ell mateix ha recordat sovint, com Borges,
Cortázar i Calders. No entenc per què hi ha encara qui dubta que parlar de
narrativa breu contemporània és necessàriament parlar de Quim Monzó. Al
costat dels contes de Rodoreda, dels de Calders i possiblement també dels
de Sarsanedas i Moncada, aquests vuitanta-sis de Monzó mostren un
escriptor que no només ha estat capaç de construir una obra valuosa, sinó
que -el que és tan o més important- ha obert camins nous i ha permès que
escriptors més joves es decidiren a explorar-los.
En la narrativa breu actual, certament, hi ha
altres models. El Moncada d'Històries de la mà esquerra, per
exemple. I tant de bo fóra fàcil adduir-ne d'altres que, com és el cas
d'aquests dos, participen del rigor i d'allò que els lectors experimenten
quan es troben davant d'un bon escriptor: que té coses a dir i que les diu
de manera singular.
Vicent Alonso, CARÀCTERS, València
La magnitud de tot plegat
Sis-centes trenta-cinc pàgines de contes de
Quim Monzó fan una impressió considerable. Després de la seva publicació
hauria de ser una mica més difícil relegar-lo al prestatge dels best-sellers
de literatura humorística, com fan encara alguns despistats lectors
literaris, divins, tocats d'alta cultura. Ignorar el que per als lectors
europeus o americans és evident -que rere l'humor de Monzó hi ha una
pulsió tràgica i que rere l'aparent transparència de la seva escriptura
s'hi amaga un treball de matisos i precisions- és bàsicament això:
ignorar. O també segregar anticossos per defensar-se d'un verb lúcid que
els desmunta la màscara pretenciosa.
Els contes de Monzó són màquines de segregar
interès i lucidesa alimentades per un vitalisme inicial que es converteix
ben aviat en angoixa i incertesa. Ens permeten assistir al combat singular
entre la centrifugació constant d'una imaginació desbordant i la
concentració de tots els esforços en una única direcció que condueix al
punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es
transforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de
formes simètriques i reveladores. L'evolució en l'art narratiu de Monzó
durant aquests últims vint anys es xifra en la capacitat de dotar
progressivament aquell regust indefinible que queda després de llegir el
conte del sentit i la força d'interpel·lació dels grans enigmes i abismes
vitals per on tots ens estimbem dia sí dia no.
Manel Ollé, EL PERIÓDICO, Barcelona
Pildorazos
No son aún sus Cuentos Completos, pero sí la recopilación de todos sus
libros de relatos publicados hasta la fecha, revisados para esta ocasión y
excelentemente traducidos del catalán al castellano por Javier Cercas. Una
muestra suficiente para reconocer a Quim Monzó como un narrador de los
grandes, que ha tenido además la merecida fortuna de contar con el favor
de un creciente número de lectores.
Lo propio de Monzó es la distancia corta, el cuento breve que entra en
harina en directo gracias a la cercanía de un narrador que apenas se
involucra. Desde Uf, dijo él hasta Guadalajara, Monzó
se empeña en dar lo mejor de sí en el arranque, como si sólo eso
importara. "Los escritores se equivocan cuando desarrollan los
planteamientos iniciales. Deberían, sistemáticamente, plantear inicios y
abandonarlos en el momento más sugerente. Es en ese momento del inicio
cuando sus historias son perfectas", dice el lector apasionado, uno de sus
últimos personajes.
Para sortear el peligro de la decepción en el desarrollo del cuento, Monzó
recurre a mil trucos, en forma de giros inesperados, diálogos rompedores,
vueltas de tuerca que sugieren una revolución, puntos de vista inéditos
que ayudan a ver la otra cara de la moneda. La parodia de géneros se
confunde con su homenaje, las historias ya clásicas de Kafka, Homero,
Guillermo Tell o Robin Hood se vuelven perversas o revelan una quiebra en
la moraleja comúnmente aceptada. Quim Monzó se asoma al filo del rizar el
rizo, pero sabe detenerse justo a tiempo.
Dotado de una magnífica capacidad de observación, el escritor catalán
destripa las dudas y manías contemporáneas con un humor que bascula entre
el sarcasmo y la ternura, como si se estuviera retratando él mismo. No en
vano pululan por estas historias escritores atormentados, amantes que no
paran de desconfiar, individuos innominados que actúan como arquetipos de
costumbres, aficiones o perplejidades comunes. Monzó los acoge a todos,
los agita un poco y lanza la bomba hacia el lector indefenso.
Pedro de Miguel, EL MUNDO, Madrid
|