El millor dels mons
El mejor de los mundos
  Die beste aller Welten
  Le meilleur des mondes
 

"Es un grandísimo escritor, uno de los que más me gusta y tengo sus dos últimos libros de relatos para leer en pequeñas dosis, cuando lo necesito, como si fuesen vitaminas. Son cuentos que te hacen reír pero tienen un transfondo tremendo, es un humor lleno de hondura. Como decía Freud, el humor es la máscara de la desesperación, y Quim Monzó es el mejor ejemplo de eso. El suyo es un humor sarcástico. En sus cuentos notas el latir de la vida."

Luis Landero a Gonzalo de Pedro, Época, Madrid

 



Lo cándido y lo grotesco

Todo puede ocurrir en el mejor de los mundos que nos presenta Quim Monzó, desde la boda de un hermano ya muerto hasta el linchamiento de un automovilista que ha atropellado a una mujer, pasando por la más que posible prostitución de una madre, la conservación de un recién nacido en el frigorífico, la duda metódica que surge en un policía a lo largo de su primer día de servicio o, resumiendo, la aparición de un grupo de escultores que modelan al cliente en función de sus bustos. En el ínterin, entre niños francos y despiadados, matrimonios absurdamente idílicos y familias enteras contagiadas por el cáncer, un poeta catalán obsesionado con el Nobel decidirá si en su metamorfosis debe desprenderse del frac o de su altura.
"Todo resulta óptimo en el mejor de los mundos", repetía con ingenua cantinela el Cándido de Voltaire. Todo es mentira, le replicó Quim Monzó al acabar el milenio, cuando recopiló con ese título sus artículos en prensa. Mixtificación de ambas sentencias, primera propuesta del narrador catalán tras sus imprescindibles Ochenta y seis cuentos, El mejor de los mundos supone una agudización de la tendencia a la farsa del autor, tamizada por cierta recuperación de la memoria y por un punto de fuga surrealista que lo sitúa, más allá de la ironía, en la tradición volteriana del relato filosófico. Lírico y a la vez grotesco, un punto Kafka y otro Valle-Inclán con su doble ración de maestría narrativa, el nuevo libro de Monzó, vertido al castellano por él mismo, es un tragicómico fresco cotidiano donde la violencia, la crueldad y la ternura se abrazan hasta dejar al lector ceñudo y emocionado a un tiempo. Alternando edenes perversos con vidas y muertes sin sentido, Monzó ofrece trece relatos atravesados por una espléndida novela corta; en los siete primeros centra su foco sarcástico en la familia, el trabajo y los amigos; en los seis últimos indaga en la perplejidad del individuo que choca con su entorno, y, en "Ante el rey de Suecia", protagonizada por un patético candidato al Nobel, dignifica una fábula sobre el enanismo para, al final, cuestionarse la estatura moral de una sociedad que se cree, cándida, en el mejor de los mundos.
Ricard Ruiz Garzón, QUÉ LEER, Barcelona

:

Impecable

Ara ja es pot observar amb claredat: la feina de revisió i neteja que Quim Monzó (Barcelona, 1952) va fer a Vuitanta-sis contes representa un punt i a part significatiu, una meditada vetlla d'armes abans d'emprendre un viatge tenebrós cap a les desolades fronteres d'un territori hostil. Qualsevol dels gestos frenètics, qualsevol de les maniobres aparentment inexplicables de cada un dels personatges d'El millor dels mons s'ha d'entendre com una reacció de defensa estèril o de voluntariosa renúncia davant dels aspectes ridículs o sinistres de la rutina o la bogeria ambiental, davant de la certesa o l'amenaça de l'enfermetat o la mort. Un dels personatges de "Tot rentant els plats" (un prodigi de teatralitat narrativa on el narrador fa i desfà, dubta i assaja sense simular el rerefons escènic) es pren al peu de la lletra unes paraules protocolàries i, al terrorífic "La vida perdurable", no hi ha ningú que s'escapi de l'epidèmia de càncer que envaeix la ciutat. Però a pesar de l'allau d'infortunis i adversitats, a pesar de les crueltats i les travessies infernals que han d'assumir, no deixa d'impressionar la força o la innocència amb què la majoria dels protagonistes d'aquests contes, amb un esmolat instint de supervivència, s'inclinen per manifestar una tonificant passió vital. Entre l'espasa de la tragèdia i la paret de l'humor negre més seriós, presoners d'un laberint asfixiant a la manera de càstig desraonat, els personatges d'El millor dels mons només aconsegueixen una espècie de recer emprenent una fuga enrere, cap el refugi de la memòria, com si es volgués abolir l'existència del món real. Aleshores la crispació exaltada del present es transforma en la pausada i silenciosa nostàlgia pel paisatge de la infantesa, i no pot ser casual que en quasi la meitat dels contes Monzó opti pel narrador en primera persona i es tingui la sensació que es dilueix la pantalla fictícia de la convenció narrativa: un dolor glacial recorre les pàgines on el protagonista de "Vacances d'estiu" ensenya al seu fill mort abans de néixer els racons i els jocs perduts del passat, i un vel amargant de desil·lusió envolta la memòria a "El nen que s'havia de morir".
El nucli central d'El millor dels mons es troba a la nouvelle "Davant del rei de Suècia", una història fantasmagòrica sobre un poeta obsessionat per rebre el premi Nobel i que mescla amb mestria la senzillesa, la linealitat i la lleugeresa amb un sistema de lleis obscures i trasbalsadores, unes senyals i unes marques de caràcter hermètic que, gràcies a la precisa alquímia verbal de Monzó, accentuen la intensa fluïdesa de la trama: el goig de l'entreteniment conviu feliçment amb la severa bellesa de l'enigma, i un malestar indefinible es clava com una estella en l'ànim del lector. La solitud de les parelles i els conflictes familiars són les dues línies temàtiques que orienten el rumb dels contes de la primera part, un sector on la mirada freda i quasi científica sobre els desastres sentimentals troba un correlat formal idoni en l'exhibició de finals oberts com un forat negre i partidaris d'una anguniosa ambigüitat: no hi ha cap desenllaç clàssic, tot resulta conjectural, i el lector és l'encarregat de resoldre el misteri i tancar el cercle de la trama des del somni, la vigília o el deliri. Els nexes dels contes de la tercera part, en canvi, exploren la banda oposada, i els protagonistes són uns individus solitaris i sense companyia, sotmesos al vendaval d'unes obsessions tan violentes i ferotges com les que aniquilen els personatges de Virgilio Piñera. Com una condemna, només obtenen el cop sec i rotund d'un final tancat. Tant en els uns com en els altres, el lector es troba xipollejant en un corrent subterrani de tristesa continguda que travessa els dominis de l'horror, un embassament d'aigua putrefacta habitat per uns patètics morts vivents. La seguretat amb què narra Quim Monzó, la maniàtica precisió descriptiva, la tensió lingüística, la mirada adulta, el respecte al lector, tot, absolutament tot, fa d'El millor dels mons un llibre impecable.
Ponç Puigdevall, EL PAÍS, Barcelona

:

Genoma

Puede que no sea más que una artimaña para levantar la maltrecha moral de los poetas, pero suele decirse que las intuiciones poéticas coinciden muchas veces con los hallazgos de las investigaciones científicas. Tal vez por eso sabemos que un autor como Kafka era consciente por anticipado de que el mapa genético de un ser humano no era mucho más complejo que el de un insecto. Consciencia similar parece ser la de Quim Monzó (Barcelona, 1952), que publica El millor dels mons (Quaderns Crema), un conjunto de relatos a medio camino entre la rutina y la tragedia, en los que el humor negro —marca de la casa: forma parte del tópico— no es a veces más que tristeza reprimida, eso que nuestros abuelos llamaban congoja. Serán los años. En el mejor de los mundos posibles —que es sólo el mejor de los probables— convive una familia asolada por el cáncer ("La vida perdurable") con, por ejemplo, un hombre linchado, para más inri, después de un "siniestro" ("L'accident"). Entre parejas y familias que se disgregan juntas y hombres que se desintegran solos, una novela corta ocupa el centro de esta última entrega de Monzó, "Davant del rei de Suècia", protagonizada por un escritor catalán obsesionado por conseguir el Nobel. La historia, patética y desternillante, es decir, humana, evita cualquier lectura en clave. El protagonista, descuiden, no es ni Baltasar Porcel ni Pere Gimferrer, los candidatos siempre repetidos, sino el imaginario Amargós. Su discurso, el relato, es genial, o sea, cosa de genes. Una propuesta: el Nobel de Medicina para Quim Monzó.
Javier Rodríguez Marcos, ABC, Madrid

:

En la flor de la vida

Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d'un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la literatura catalana no s'havia tornat a aventurar en l'inquietant paratge de la mort i l'horror infantil o juvenil. No, no som davant d'una raresa, o d'una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se'ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d'angoixa i d'horror menor d'edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l'edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d'una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d'una vegada per totes?
Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d'aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que só n sempre metaficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l'ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase "vivim en el millor dels mons possibles" i el Càndid o l'optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n'hi ha cap altre, però el que anomenem "la realitat" només és la nostra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura.
Veiem les coses a través de les passions "altes i baixes" de les pulsions, els somnis i els ideals, però també de la cultura, entesa com tot el que hi ha entre Plató i la Coca-cola, de la literatura. En els llibres de Monzó hi ha molta, moltíssima literatura perquè els llibres són una part importantíssima de la seva vida. En aquest sentit, podríem que Monzó és l'anti-Gimferrer i també l'anti-Perucho, perquè per a ell la lectura no és erudició arrogant, ni un paraigua protector contra la vida, tan sols és una activitat satisfactòria, com ho és el sexe o la bona taula. La literatura amagada en les pàgines d'El millor dels mons és tan biogràfica com els carrers de Barcelona que s'identifiquen al llibre. No és per tant una casualitat que sigui un escriptor el protagonista de "Davant del rei de Suècia", una nouvelle de cent pàgines que hi ha en el cor del llibre. Amargós, un escriptor que recorda amb el seu nom el gust amarg de les fulles del llorer, amb què es coronen escriptors i llibres, el sabor d'un professió feta de paraules.
Com en el Càndid, de Voltaire, Monzó ens presenta, absurda i paradoxal, la vida d'uns pobres infeliços, fins i tot en el cas de "Dos rams de roses", història del malson de la felicitat grisa i avorrida. La tragèdia és sorda, la de cada dia; la vida llisca amarga i còmica, espurnejant i fada, amb moments de satisfacció i molt d'avorriment. La vida mostra amb força la seva duresa però sense caure mai en el patetisme ni l'exageració. Com passa en el Càndid, hi ha un personatge que és fill de puta, hi ha pallisses desmesurades, morts gratuïtes, malalties hereditàries i de fàcil transmissió, escenes d'altruisme i de sadisme, d'engany, un país meravellós on tot és útil i alhora agradable. Hi ha també la represa de la qüestió, el concepte de "raó suficient" a través d'una referència al Bosc sagrat, de T. S. Eliot, que es recull en una cita de Raymond Queneau. Ni Voltaire ni Monzó creuen que el millor del món és l'harmonia preestablerta i sí, en canvi, que és ben estrany l'arbre de la genealogia i que el clos familiar, les relacions entre generacions i sexes és el gran àmbit d'interès de la narrativa contemporània.
Monzó s'ha abocat en aquest llibre a recercar la nostra gènesi familiar. Riu amunt com el tenaç salmó, s'ha capbussat en les aigües gelades de la nostra cultura més antiga i popular, en líquids tèrbols de la psicologia humana. Hi ha trobat la literatura infantil i popular, poblada d'ogres i nens devorats, de malsons infantils. Qui llegeixi "La venedora de mistos" s'adonarà que el càstig del pobre personatge de la nena desvalguda no és tant el fred com estar condemnada a protagonitzar la història, com Tàntal, durant tota la eternitat. I que, de la mateixa manera que entre esposos, les relacions de violència i crueltat són tan generalitzades com les d'amor, entre nens i adults també. Els contes reprenen el tema tradicional dels nens morts, abandonats o simplement maltractats. De nens víctimes i nens botxins. El seu no és un llibre de denúncia sinó un conjunt d'històries sobre un malson d'arrel històrica. Estem parlant d'un interès que comparteix no només amb Rodoreda, sinó amb Mahler i la seva Cançó dels nens morts, de Dickens i els seus personatges expòsits, de Henry James i Un altre pas de rosca, d'Edward Gorey i l'obra Amphigorey. Sí, el passat de la nostra cultura també està basat en l'infanticidi, com recorda en la nostra cultura Herodes. No cal anar a la Xina per recordar l'assassinat de nenes, ni tampoc recordar la croada de nens que es va organitzar a principis de XIII i que va acabar amb l'extermini de l'exèrcit infantil com explica Marcel Schwob en el seu llibre La creuada dels nens. Potser només cal fixar-se en una inquietant pregunta que va escriure Borges per cloure el pròleg d'aquest llibre: "¿Lo patético no suele surgir de las circunstancias menudas?". Com Zazie, el personatge de Queneau, es pot respondre a la pregunta de "¿I què has fet?" amb un "M'he fet gran".
Sexe i horror
Un dels aspectes més destacables és la reaparició de sexe i violència com no els trobàvem des de L'udol del griso al caire de les clavegueres. Escrits amb una bellesa brillant i metàl·lica, amb la sonoritat del platí, els nous contes parlen molt de sexe. Però gairebé mai no és un sexe agradós. És un sexe sàdic, agressiu, que s'ha convertit en un símptoma per descarregar l'angoixa. Absolutament magistral esdevé la referència a Kant i a la identificació de la masturbació amb el fet de treure'ns la ronya amb sabó. Ni el paradís del sexe és possible, perquè de fet, ja vivim en el millor dels mons.
Jordi Galves, AVUI, Barcelona

:

Humour noir

Le titre du Meilleur des mondes (El millor dels mons, 2001) ne se réfère pas à l'utopie eugéniste et totalitaire d'Aldous Huxley (Brave New World, 1932, traduit chez Plon en 1933). Non, il ne s'agit pas chez Quim Monzó de science-fiction, ni de dénoncer la perversion du savoir au service d'une oligarchie. Si référence il y a, c'est, sarcastiquement, à la philosophie de Leibniz selon qui «tout va pour le mieux dans le meilleur des mondes possibles», axiome que Voltaire a pris maintes fois comme cible, et que le professeur Pangloss s'efforçait d'inculquer au jeune Candide. Le recueil de Monzó est un hybride de voltairianisme et d'humour noir, très noir. Il compte treize nouvelles assez courtes, situées à Barcelone et dans les environs, séparées par une sorte de petit roman. La première nouvelle, «Mon frère» donne le la: dans une famille pauvre, le frère du narrateur s'effondre mort en plein repas, sans que rien n'ait laissé prévoir la catastrophe. La famille réagit par la dénégation: «Il a trop bu.» On va l'allonger dans la chambre pour qu'il cuve, on le déshabille, on lui enfile son pyjama. Le lendemain, l'aîné emmène son cadet au lycée en soutenant et manipulant le corps inerte. La macabre supercherie dure longtemps. Dans la nouvelle «Maman», un garçonnet se fait traiter de «fils de pute» par un condisciple, et prend l'insulte au pied de la lettre, fantasmant sur la conduite de sa mère comme prostituée. Monzó va plus loin dans l'horreur: à huit mois de grossesse, une femme apprend que son fœtus est mort. L'accoucheur conseille d'attendre la délivrance naturelle plutôt que de risquer une césarienne. Ils acceptent. Un mois plus tard, le père doit porter à l'Hospital Clínic, pour autopsie, le petit cadavre congelé. En taxi et dans un sac du Corte Inglés, pour ne pas attirer l'attention. Toutes les nouvelles sont contées sur un ton neutre, évitant le vibrato, testant des stratégies narratives variées. Il y en a de moins sinistres, mais pas de drôles, mis à part le petit roman intitulé «Devant le roi de Suède». Le héros en est un grand poète Catalan vieillissant, régulièrement proposé pour le Nobel de littérature. A chaque fois, il fait retailler son frac mais le prix va en fin de compte à un Américain; et il se répète que le Nobel de l'Occitan Mistral fut un cas unique. Eh bien, Amargós aura son Nobel!

Jean-Charles Gateau, LE TEMPS, Genève

:

Muerte súbita

"El meu germà" es un cuento de Navidad terrible que Quim Monzó publicó en el volumen El millor dels mons. La familia se encuentra reunida en torno a la mesa, sin previo aviso, uno de los hijos se desploma sobre la fuente de barquillos y turrones. La situación es tan inesperada que los padres y el hermano no reaccionan y siguen actuando como si nada. El hermano levanta ligeramente el torso del muerto y le pasa la servilleta por los labios. "Era un moment de tràmit --escribe Monzó--. Perquè, de seguida que volguéssim, podríem tornar enrere: qualsevol dels tres --el pare, la mare o jo-- podia esclatar a plorar i proclamar als altres dos la veritat evident". Nada de eso sucede. El hermano se sacrifica para fingir que Toni sigue con vida, lo acuesta como si estuviera un poco bebido y no lo desampara hasta la muerte de los padres (el lector sospecha que está disecado). Como todos los últimos cuentos de Monzó, "El meu germà" se puede leer como una alegoría sobre la corrupción de las relaciones sociales y la creación de una fantasía amable, pero falsa, que sustituye la vida real.

Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías empieza con un episodio que en cierta forma recuerda este relato. El protagonista, un tipo que se gana la vida escribiendo para otros, está invitado a cenar en casa de una mujer a la que apenas conoce. La señora está casada y el niño no quiere irse a la cama. Cuando finalmente inician el acercamiento sexual, el tipo empieza a desabrocharle el sujetador, ella se siente mal y al rato está muerta. Lo que en el cuento de Monzó sucede muy rápidamente, en la novela de Marías se recuerda con lentitud y provoca una angustiante sensación de irrealidad. Las convenciones del galanteo pierden su sentido, el protagonista intenta inhibirse, mira a su alrededor, ve la cama frente al espejo, el televisor: un mundo de gente cómoda que está a punto de perder el orden. El episodio termina con una imagen bestial cuando, con la idea de evitar que el niño muera de hambre si tardan en encontrar el cadáver de la madre, deja algunos víveres en la cocina, como quien, para pasar fuera un fin de semana, prepara la comida del gato.

La muerte súbita es un artificio literario. Rompe las reglas del juego y hace emerger una nueva realidad que obliga a los personajes a tomar posiciones. En el caso de Monzó, para negar la evidencia y establecer la ficción como norma de vida. En el de Marías, para buscar la causa de la pérdida del orden, en un proceso que lleva al protagonista a penetrar en el lado oscuro. Al mismo tiempo es un símbolo. Los valores que hasta hace poco dominaban las relaciones familiares y sentimentales (la comida de Navidad en el cuento de Monzó, la aventura galante en la novela de Marías) han perdido vigencia, hasta el punto de convertirse en un puro formulismo. Se sostienen sobre rituales cada vez más elaborados, pero existe el riesgo de que de un día para otro la convención pierda sentido y deje a la vista lo innombrable. La revolución ha dejado su lugar a la extinción silenciosa; la rebeldía, a la conformidad y el fingimiento.

Podríamos pensar, como el protagonista de "El meu germà", que se trata de una situación de trámite y que en el momento oportuno será posible volver atrás y recuperar el sentido inherente al ritual, como quien proclama una evidencia. Pero no hay marcha atrás, y la metaficción en el caso de Monzó o el descubrimiento de una realidad paralela, en el de Marías, apenas pueden ocultar el vacío.

Julià Guillamon, LA VANGUARDIA, Barcelona
 

<< Pàgina anterior / Página anterior / Previous page