Carlos Sala, La Razón, Madrid

  Foto: Pedro Madueño

Desde el tragaluz

Febrero de 1906. Eugeni d'Ors asiste como enviado especial de La Veu de Catalunya a la Conferencia de Algeciras, que reúne a los representantes de las principales potencias europeas para determinar el futuro de Marruecos. Su entusiasmo dura apenas dos días, el tiempo que tarda en descubrir que “com en certs drames moderns, pobres d'acció, l''argument' és subterrani”. Desengañado, se va a Tánger donde, consciente de “els dissentiments”, el “possible fracàs”, la “inutilitat segura”, deja de escribir durante quince días. Abril de 1922. Gaziel cubre para La Vanguardia  la Conferencia de Génova. Gaziel tiene más experiencia que D'Ors como reportero, porque ha estado en el frente (y ha publicado dos libros, En las líneas de fuego y El año de Verdún). La experiencia le sirve de bien poco ante la opacidad de la política internacional. Gaziel está más pendiente de lo que ve en los hoteles y en los restaurantes que de lo que sucede en las sesiones oficiales. Un día, un joven funcionario le invita a subirse a la azotea y observar desde un tragaluz el descanso de los políticos. Por la manera como toman el aperitivo intuye la derrota de Francia y el final del Tratado de Versalles. Octubre de 1935. Carles Sentís cubre la guerra italo-abisinia desde Roma para L'Instant. Contempla algunos desfiles, le invitan a una recepción del Duce, pero no saca el agua clara y, ante la incapacidad de interpretar lo que sucede, se limita a relatar los movimientos de la gente en la calle y las canciones que cantan los soldados en el puerto de Nápoles.

No falla: nos creemos exclusivos, pensamos que la capacidad de tomar distancia ante la verdad oficial es una conquista reciente y que nuestro escepticismo nos sitúa por encima de otras épocas. Qué distintas son las cosas. La reacción de Quim Monzó cuando en marzo de 2003 asiste en las Azores al encuentro entre Bush, Blair y Aznar se parece mucho a la de Sentís con Mussolini en Villa Glori, a la de Gaziel en Génova con Rathenau y Lloyd George, o la de Eugeni d'Ors, en Algeciras, con Mohamed el Mokri. Así se escribe la historia.

De las lectura de Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn  saco dos lecciones. La primera es que como escritor y periodista Monzó forma parte de una tradición catalana, cosmopolita y escéptica, que se remonta a los orígenes del periodismo moderno. Dos: que toda su obra, con independencia del género, es la expresión de un desencanto. Entre Uf, va dir ell  y El millor dels mons hay la misma distancia que entre los reportajes de la guerra del Vietnam de Tele/eXprés, escritos a cuatro manos con Albert Abril, y las crónicas que ahora publica en La Vanguardia. El Monzó juvenil que en el verano de 1973 se va de vacaciones al sudeste asiático, el que pasa el fin de año en el Ulster, es un escritor en formación, que vive su vocación como una aventura, se implica y toma partido. Desde el punto de vista literario utiliza las cuatro técnicas que según Tom Wolfe son la esencia del nuevo periodismo: construcción escena por escena recurriendo lo menos posible a la narración histórica, diálogos realistas, punto de vista en tercera persona para eliminar la subjetividad del autor. El cuarto, el menos comprendido, “consiste en la relación de gestos cotidianos, hábitos, modales, costumbres, estilos de mobiliario, de vestir, de decoración, estilos de viajar, de comer, de llevar la casa, modos de comportamiento frente a niños, criados, superiores, inferiores, iguales, además de las diversas apariencias, miradas, pases, estilos de andar y otros detalles simbólicos (...) del 'status de la vida' de las personas, empleando este término en el sentido amplio del esquema de comportamiento y bienes a través del cual las personas expresan su posición en el mundo”.

Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn  reúne cinco series de artículos. La más antigua, sobre la caída de los regímenes comunistas de Checoslovaquia y Rumania, a finales de 1989, es una continuación de las crónicas del Vietnam. Monzó asiste a un momento de cambio de régimen que comporta una inversión de valores, con la introducción de las formas de vida capitalista. La lambada y el turismo sustituirán en pocos días a la canción protesta y las prendas militares. “D'aeroport en aeroport” y “Turista a Barcelona” son series de artículos de costumbres urbanas, a medio camino entre la crónica y la narración. “D'aeroport en aeroport” consuma un argumento de su novela Benzina, cuando el pintor Heribert Julià decide desayunar, almorzar y cenar en tres ciudades distintas el mismo día. La segunda, marca el punto de máxima distancia respecto a la realidad, con el reportero convertido en una especie de alienígena de gabardina y gafas oscuras perdido en la Pedrera, el Poble Espanyol y la plaza de toros Monumental.

“Setembre a Nova York” y “Dues ciutats d'Israel” son tema aparte. Monzó regresa a la ciudad que conoció en 1981 y la retrata en estado de “shock” tras los atentados del 11-S. El conocimiento del terreno, el dominio de la lengua, un grado de implicación personal muy superior al de otras veces, dan como resultado una serie de artículos apasionantes, con un contraste perfecto entre la convulsión y el recelo, entre la excepcionalidad del momento y “l'anar fent”. El efecto se extiende a la serie de Jerusalén y Tel Aviv, que Monzó muestra como no aparecen nunca. “Setembre a Nova York” y “Dues ciutats d'Israel” son dos de los mejores textos que Monzó ha publicado últimamente. A mí me hacen pensar en la azotea desde la que Gaziel contemplaba los movimientos de estrategia de franceses y bolcheviques. El escepticismo paralizante, la literatura catatónica, no son la única respuesta a la opacidad de los mecanismos que rigen la vida contemporánea, pero cada escritor debe encontrar su tragaluz.

Julià Guillamon, LA VANGUARDIA, Barcelona

:

La sorpresa innocent

És l’observació que Goethe fa l’any 1826 sobre un aprenent d’escriptor que fins llavors s’havia dedicat a la poesia subjectiva i entotsolada: se’n sortia prou bé si les frases es relacionaven amb l’experiència interior i el reialme dels sentiments, però encara no havia sabut desenrotllar la seva destresa pel que feia al món objectiu. Com a exercici, Goethe li va proposar que descrivís la ciutat d’Hamburg com si hi hagués arribat després d’una llarga absència, però el resultat va ser insatisfactori perquè l’aprenent d’escriptor va redactar un conjunt de tòpics sentimentals on l’únic centre era ell mateix i les seves circumstàncies personals i familiars, sense que apareguessin enlloc ni els batecs urbans ni el ritme quotidià de la multitud. Per escriure un llibre de viatges que valgui la pena, concloïa Goethe, cal ser un bon observador i posseir, a més, una elaborada capacitat descriptiva, no parlar dels maldecaps personals i centrar-se exclusivament en tot allò que ofereix el lloc que es visita. Això és el que trobarà el lector de les cròniques viatgeres que Quim Monzó ha reunit en aquest volum, Catorze ciutats comptant-hiBrooklyn, un llibre que té l’origen en la feina periodística de l’autor i que ve a engrandir la col·lecció d’articles que contrapuntegen amb qualitat i exigència idèntiques la seva obra narrativa. És fàcil distribuir les cinc parts dels llibres en dos blocs notòriament distints: en el primer, Quim Monzó adopta el paper de corresponsal clàssic d’un diari, i viatja fins als països que monopolitzen l’interès informatiu: presencia la caiguda del règim comunista a Txecoslovàquia i a Romania, va a Nova York després dels esdeveniments de l’11 de setembre del 2001 i, durant una de les grans onades d’atemptats suïcides, a la primavera del 2002, viatja a Israel. En el segon, en canvi, el que s’imposa és un Monzó més iconoclasta, que juga i fa proves i experimenta, que busca divertir-se viatjant d’aeroport en aeroport sense trepitjar cap nucli urbà o fent de turista a la seva pròpia ciutat. 

Tant en un cas com en l’altre, però, el lector descobreix que el punt de partida és similar: d’una banda, l’escepticisme sobre el treball que fa, ben lluny d’aquella aurèola mítica del corresponsal que es creia dipositari en exclusiva de secrets d’Estat. D’una altra banda, no pretén mai ser res més del que és ni dir cap altra cosa diferent de la que vol dir. Totes les cròniques de Catorze ciutats comptan-thi Brooklyn resisteixen la prova elemental de la lectura en veu alta, i no s’hi detecta enlloc el desig sense mesura d’enlluernar o de lluir vocabulari o riquesa estilística, d’expressar el matís insòlit i dolçament embafador. Si Quim Monzó aconsegueix acostar-se i simpatitzar amb el lector és per la modèstia i la senzillesa aparents dels recursos que fa servir. Ho diu quan relata els avatars viscuts en el control de seguretat de la companyia aèria israelita: el seu objectiu és escriure sobre la gent, sobre la vida quotidiana a Jerusalem, a Tel Aviv... I això és el que troba el lector en aquests textos, fragments carregats de vitalitat sobre uns territoris en plena transformació social o sacsejats pel dolor i la desgràcia política, la descripció dels costums de cada dia que sobreviuen als estats excepcionals, la recerca del detall significatiu, ben allunyat de la grandiloqüència dels experts en anàlisis polítiques, que ajudi a comprendre què pensa de tot plegat la gent anònima del carrer. Per entendre correctament l’eficàcia de les cròniques de Quim Monzó seria convenient endinsar-se en el món de la ironia, veure com caracteritza els personatges espontanis que hi col·laboren amb alguna frase o algun gest, els procediments per desfamiliaritzar el text, les argúcies retòriques per atrapar la incongruència i l’humor. 

Ara bé, no és menor la importància clau d’un altre mecanisme a l’hora d’assaborir amb goig la matèria que conté Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn: a l’hora de convertir-se en un periodista, Quim Monzó s’inventa un personatge que té el sentit comú d’un provincià que viatja arreu del món i que va absorbint les coses i els fets a través d’una sorpresa innocent. És una actitud que no comporta res de dolent ni de recriminable, sinó tot el contrari, perquè el provincià prescindeix de l’obvietat i el clixé i s’enfronta a la gamma de la realitat, els batecs quotidians i el ritme urbà des de la franquesa i l’agudesa esmolada.

Ponç Puigdevall, EL PAÍS, Barcelona

:

Quim Monzó recopila en un libro sus crónicas periodísticas

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha ido recopilando todos sus artículos periodísticos en paralelo a la publicación de su obra narrativa. Sin embargo, nunca había reunido en un libro sus trabajos como cronista, una faceta que también ha venido desarrollando desde hace años en distintos periódicos barceloneses. Lo ha hecho ahora en el volumen Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, que aparece simultáneamente en catalán y castellano bajo los sellos de Quaderns Crema y Acantilado.

El libro está dividido en cinco bloques. El primero agrupa las crónicas que Monzó publicó en el Diari de Barcelona entre diciembre de 1989 y enero de 1990 fruto de un viaje a Praga y a Bucarest tras la caída del muro de Berlín. Sigue una serie que escribió en el verano de 1996 para El Periódico y que dejaba constancia de un peculiar viaje por Europa visitando sólo aeropuertos. En julio de 2001 publicó en La Vanguardia otra serie en la que recorrió Barcelona poniéndose en la piel de un turista. Los dos últimos conjuntos de crónicas corresponden a dos viajes que el escritor realizó por encargo también de La Vanguardia: a Nueva York, cuatro días después del 11-S, y a Israel (concretamente a las ciudades de Jerusalén y Tel Aviv), la primavera del 2002, durante una de las grandes olas de atentados suicidas.

Monzó recordó ayer, al presentar el libro, que sus inicios literarios fueron en calidad de cronista. “En los años 70, cuando trabajaba como diseñador gráfico, dedicaba las vacaciones a viajar con un amigo a lugares en guerra como Vietnam, Camboya o Irlanda, y después ofrecíamos las crónicas al diario Tele/eXprés, explicó el escritor.

Monzó impregna sus crónicas de la misma capacidad de observación y talento narrativo que caracterizan sus obras de ficción. “Me interesan sobre todo los detalles, que a veces son muy elocuentes. Cuando voy a esos lugares, no lo hago para hablar del conflicto desde el punto de vista del experto –no lo soy–, sino para describir la vida cotidiana. Porque la vida, pese a todo, sigue su curso.”

A propósito de su periplo como “turista” por su ciudad, fue categórico al declarar que le permitió descubrir “una Barcelona horrorosa, a la que el turismo ha prostituido”. Para Monzó, el turismo es “uno de los grandes males” de la actualidad, y está degradando la ciudad, especialmente la Rambla y el centro.

Rosa M. Piñol, LA VANGUARDIA, Barcelona

:

Cròniques monzonianes

A Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà), l'escriptor hi aboca una capacitat d'observació que li permet "descobrir la realitat amagada rere les aparences", en paraules de l'editor Jaume Vallcorba, que defineix aquest nou volum com "un llibre absolutament singular en la trajectòria de Quim Monzó". La singularitat l'aporta el gènere: Monzó ha reunit en diversos llibres els seus articles periodístics, però havia deixat de banda les cròniques. Amb una excepció: La facultat de Ciències de la Informació, un text publicat ara entre la sèrie de cròniques sobre la caiguda dels règims comunistes a l'Europa de l'Est, ja havia estat inclòs en el volum Hotel Intercontinental (1991).

Catorze ciutats... recull els viatges a Txecoslovàquia i Romania en plena desfeta comunista; a Nova York, just després de l'atemptat contra les Torres Bessones; i a Israel, durant una de les grans onades d'atemptats suïcides. També hi ha un capítol sobre aeroports europeus (el juliol del 1996 va volar per tot Europa sense arribar a trepitjar cap ciutat) i un altre en què es dedica a fer de turista per Barcelona.

"El volum pot semblar molt miscel·lani però té una estranya unitat de visió -va apuntar ahir Vallcorba-. Les cròniques estan lligades en el fons i en la forma per la literatura de Monzó". L'editor remarca un cop més que el periodisme monzonià és literatura, i de la bona. "Es tendeix a separar literatura i periodisme, oblidant que sovint la millor literatura s'ha fet a través del periodisme. Aquesta és una distinció maniquea que no es correspon amb la realitat".

El Monzó cronista va néixer abans que el Monzó narrador. A principis dels anys setanta, quan encara no havia publicat cap llibre, treballava com a dissenyador gràfic i aprofitava les vacances per viatjar amb un amic a països en guerra. Quan en tornava, n'escrivia cròniques per al diari Tele/eXprés. Després d'un llarg parèntesi, va tornar a exercir de cronista el 1989, per al Diari de Barcelona. Ja ben entrada la dècada dels noranta, va prendre notes de viatge per a El Periódico, primer, i per a La Vanguardia, després.

Havent trepitjat escenaris en conflicte, Monzó té clar que "res no és tan dramàtic, la vida normal s'altera molt poc". A Nova York, el setembre del 2001, "la gent anava a lligar als bars com havia fet sempre, amb l'única diferència que hi faltaven les Torres Bessones i que hi feia aquella pudor de cadàver".

Com a bon barceloní, Monzó no havia pujat mai a la Sagrada Família: "És aquell lloc que veus de lluny, ple de japonesos, i ni t'hi acostes. A més, saps que a dins hi viu en Subirachs". Quan li van encarregar que fes de turista per la seva ciutat, va descobrir "una Barcelona tremebunda". L'escriptor s'esplaia amb ganes contra el turisme: "És un dels grans mals del segle XXI. Els turistes volen compensar les rutines de les seves vides amb un viatget anual com més exòtic millor, i vagin on vagin en tornen amb un souvenir fabricat a Taiwan". Diu que, per culpa del turisme, Barcelona està perdent l'ànima: "Barcelona és una puta, l'han prostituïda, la Rambla que hi ha ara fa fàstic. L'Ajuntament està encantat de la vida i els hotelers es freguen les mans, però el ciutadà mitjà no se'n beneficia ni gota. Els turistes són terroristes culturals i ambientals. Afortunadament, tenim patrulles especialitzades a robar-los".

Eva Piquer, AVUI, Barcelona

:

Foto: Bernat Armangué

Monzó recull en un llibre les seves cròniques periodístiques de viatges

Cinc viatges fets per Quim Monzó (Barcelona, 1952) per encàrrec de tres publicacions (Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia), van inspirar uns relats que van aparèixer entre finals del 1989 i principis del 2002, i que ara conformen el contingut de Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (Quaderns Crema). Només tenen en comú el punt de vista del viatger. Per això en tots els relats destaca la capacitat de l'autor de captar el detall en aparença insignificant i elevar-lo a categoria universal saltant-se l'anècdota. Monzó assegura que la seva visió és la contrària dels que tenen un "cervell macro", és a dir les persones amb capacitat per "analitzar els conjunts i donar una visió molt global" per reduir-ho després al detall. Altres, entre els quals es compta, veuen "les microcoses" i n'extreuen conclusions més generals. "Jo tinc obsessió pel detall, però no per qualsevol detall, sinó per aquell que em pot portar a la macroexplicación", afirma.

Quan feia poc que havia caigut el mur de Berlín, es va plantar a Praga i a Bucarest per explicar al Diari de Barcelona el seu punt de vista sobre els canvis que s'estaven produint a l'antiga Txecoslovàquia i a Romania. Dos processos radicalment diferents que l'autor va detallar en set cròniques en què va deixar constància del que va veure, però també del que va preveure. Els seus interrogants sobre la Romania post-Ceausescu encara tenen vigència avui, 14 anys després.

El suplement de l'estiu d'El Periódico li va encarregar el juliol del 1996 un viatge surrealista: recórrer mig Europa d'aeroport en aeroport sense trepitjar cap ciutat. La qüestió era deixar en carn viva el turista que "si no fa un viatge a l'any no és ningú". Aquell viatger "a qui només l'interessa la diapositiva, el vídeo o la samarreta" que donin fe de l'aventura davant els seus amics pot trobar tot això als aeroports. "¿Per què molestar-se a anar a les ciutats? L'aeroport és un microcosmos que condensa la ciutat que té darrere", ironitza Monzó. "Allò va ser una burla a l'homo turisticus". No li cau bé el personatge i d'això en va deixar constància en una altra sèrie, aquesta vegada sense sortir de Barcelona. L'autor va recórrer els llocs turístics, va pujar a l'autobús ad hoc, va fer cues, va passejar i es va reafirmar en la seva idea que "els turistes són personatges molt molestos que estan deformant completament la ciutat. A Barcelona li està passant com a Florència, a la qual la massa turística l'està deixant sense ànima".

La recopilació es completa amb dos viatges més: Nova York, uns dies després de l'11-S, i Jerusalem i Tel Aviv, sis mesos després. Allà hi bateguen els dos conflictes, tot i que no de manera explícita, sinó a través dels subtils salts que l'autor fa de la particularitat a la universalitat.

Joan Samit, EL PERIÓDICO, Barcelona

:

Monzó recopila en un libro sus crónicas periodísticas de viajes

Cinco viajes realizados por Quim Monzó (Barcelona, 1952) por encargo de tres publicaciones (Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya y La Vanguardia), cuyos relatos aparecieron entre finales de 1989 y principios del 2002, conforman el contenido de Catorce ciudades contando Brooklyn (Acantilado). Sólo tienen en común el punto de vista del viajero. Por eso en todos los relatos destaca la capacidad del autor para captar el detalle en apariencia insignificante y elevar su significado a categoría universal saltándose la anécdota. Asegura Monzó que su visión es la contraria de los que tienen un "cerebro macro", es decir las personas con capacidad para "analizar los conjuntos y dar una visión muy global" para reducirlo después al detalle. Otros, entre los que se cuenta, ven "las microcosas" y de ellas extraen conclusiones más generales. "Yo tengo obsesión por el detalle, pero no por cualquier detalle, sino por aquel que me puede llevar a la macroexplicación", afirma.


Recién caído el muro de Berlín, se plantó en Praga y en Bucarest para explicar en Diari de Barcelona su punto de vista sobre los cambios que se estaban produciendo en la antigua Checoslovaquia y en Rumanía. Dos procesos radicalmente diferentes que el autor desmenuzó en siete crónicas en las que dejó constancia de lo que vio, pero también de lo que previó. Sus interrogantes sobre la Rumanía pos-Ceaucescu aún tienen vigencia hoy, 14 años después.

El suplemento del verano de El Periódico le encargó en julio de 1996 un viaje surrealista: recorrer media Europa de aeropuerto en aeropuerto sin pisar ninguna ciudad. La cuestión era dejar en carne viva al turista que "si no hace un viaje al año no es nadie". Ese viajero "al que lo único que le interesa es la diapositiva, el vídeo o la camiseta" que den fe de la aventura ante sus amigos puede encontrar todo eso en los aeropuertos. "¿Para qué molestarse en ir a las ciudades? El aeropuerto es un microcosmos que condensa la ciudad que tiene detrás", ironiza Monzó. "Aquello fue una burla hacia el homo turisticus". No le cae bien el personaje y de ello dejó constancia en otra serie, esta vez sin salir de Barcelona. El autor recorrió los lugares turísticos, montó en el autobús ad hoc, hizo colas, paseó y se reafirmó en su idea de que "los turistas son personajes muy molestos que están deformando completamente la ciudad. A Barcelona le está pasando como a Florencia, a la que la masa turística la está dejando sin alma".

La recopilación se completa con otros dos viajes: Nueva York, unos días después del 11-S, y Jerusalén y Tel-Aviv, seis meses después. En ellos laten los dos conflictos, aunque no de manera explícita, sino a través de esos sutiles saltos que el autor da de lo particular a lo universal.

Joan Samit, EL PERIÓDICO, Barcelona