"El dia del senyor pone al descubierto algunos de los recursos expresivos más caros a Monzó. Por ejemplo, su voluntad —a partir de un hecho que él estima ridículo, absurdo o puramente surreal— de ir acumulando hechos posibles y equivalentes, en forma de interrogante o de enunciación potencial. Monzó, aquí, es un portento y su humor alcanza cotas altas."

El Correo Catalán, Barcelona

Paraula de Déu

Amb una periodicitat dominical, apareixen en el diari Avui  uns articles que paulatinament han anat guanyant parròquia fervorosa. Sobretot d'aquests articles —encara que també amb d'altres publicats anteriorment en diferents revistes— n'ha sortit aquest darrer llibre de Quim Monzó. El volum és apte per a tots els públics: xicots avisats, infants terribles, testimonis de Jehovà, lectors de l'Avui, funcionaris de la Diputació, obrers i camperols. Ara bé, El dia del senyor és un producte d'imprescindible lectura per a tifes i neules, dels quals, hem de reconèixer—ho, estem abundantment voltats. Assajem, però, una definició de circumstàncies dels dos termes, per tal d'entendre'ns.

Als tifes, el sentimentalisme els perd. El seu és un sentimentalisme tronat, entendridor; estova tant que ens deixa tots humits i en llàgrima viva. I és que sempre parla a les realitats del cor. Ens el té robat. Feu la prova, per exemple, de sentir, totes i cada una de les vegades que penseu en Catalunya, el commovedor L'emigrant, però sempre, ben entès, des d'aquí estant, esclar. Resultat: us trobareu confortablement estrangers a casa. Així, en el fons del fons, el tema de la cançó no existeix. No és meravella? Això fan els tifes, això és el tifisme.

Per la seva banda, el neula quan surt fora té por, demana perdó per ser català. Cap cot, s'embarbussa, i diu que vol que en tot moment el comprenguin, quan hauria de dir que el que vol és que se l'accepti. Mentre se l'accepti està disposat a deixar-s'ho fer tot: és el conegut cagacalces.

Tifes i neules, llegiu, llegiu! Perquè El dia del senyor ens parla de coses que han quedat oblidades amb els nostres iaios.

Amb una espontaneïtat —que com manen els cànons s'hauria de qualificar de sana— i una frescor virginal, a través de notícies de mal trobar, va desvetllant les incoherències dels discursos tifes i neules, tot girant el mitjó del sentit comú. Els catalanistes no mesells, tot rient rient, se sentiran al setè cel. En tots aquests articles s'hi respira una saludable desinhibició i clarividència en el tractament d'algunes qüestions. Ara els rondinaires seran els altres, podran remugar...

¿Farem dissabte amb el tifisme i la neuleria?

Us lloem, senyor Quim Monzó.

V. Július, EL MÓN, Barcelona